Arxiu d'etiquetes: vianant

Enllaç

 

jane_jacobs-580x480

«En aquests dies es celebra , en la majoria de les ciutats del món, el centenari del naixement de Jane Jacobs , genial urbanista i activista social que amb el seu llibre “Mort i vida de les grans ciutats” ( 1961 ) va canviar definitivament la manera de mirar i analitzar els fenòmens urbans.»

«”Mort i vida de les grans ciutats” ( 1961 ) va rescatar les riques preexistències de la ciutat multifuncional , compacta i densa on el carrer, el barri i la comunitat són vitals en la cultura urbana. “Mantenir la seguretat de la ciutat és tasca principal dels carrers i les senderes“.Per a ella un carrer segur és el que proposa una clara delimitació entre l’espai públic i el privat, amb gent i moviment constants, illes no molt grans que generin nombroses cantonades i encreuaments de carrers; on els edificis mirin cap a la vorera perquè molts ulls la custodien. Idees absolutament innovadores per a la seva època com la barreja d’usos, la densitat equilibrada, la protecció del patrimoni arquitectònic i urbà, la prioritat dels vianants, les identitats de barri o la cura disseny de l’espai públic són part d’un cos doctrinari d’enorme vigència.»

Origen: Jane Jacobs y la humanización de la ciudad, Plataforma Urbana

Enllaç

HYPE PAPI

Main Bazaar, Paharganj

The Blue Lady#Paris-France

Qualsevol fotografia o video d’un carrer en una ciutat, poble, llogaret etc, ja sigui documental o artística, tot s’hi val en l’escenari de la fotografia al carrer. Pot ser un gènere interessant i divertit de fotografia o video, i pot proporcionar una font d’referència històrica en un futur no molt llunyà. També és una manera diferent d’aconseguir, aquí i ara, parlar amb la gent i veure d’una altra manera les coses dins dels carrers i la ciutat.

Streets In The City, un grup al Flickr.

Escultures de la plaça de Catalunya

Escultura pça. Catalunya_138Escultura pça. Catalunya_031Escultura pça. Catalunya_020Escultura pça. Catalunya_014Escultura pça. Catalunya_004Escultura pça. Catalunya_137
Escultura pça. Catalunya_136Escultura pça. Catalunya_135Escultura pça. Catalunya_134Escultura pça. Catalunya_133Escultura pça. Catalunya_132Escultura pça. Catalunya_131
Escultura pça. Catalunya_130Escultura pça. Catalunya_129Escultura pça. Catalunya_128Escultura pça. Catalunya_127Escultura pça. Catalunya_126Escultura pça. Catalunya_125
Escultura pça. Catalunya_124Escultura pça. Catalunya_123Escultura pça. Catalunya_122Escultura pça. Catalunya_121Escultura pça. Catalunya_120Escultura pça. Catalunya_119

Escultures de la plaça de Catalunya, un álbum en Flickr.

La plaça de Catalunya fou urbanitzada segons un projecte presentat l’any 1924 per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona en el qual col·laboren els arquitectes: Doménech, Catà, Cendoya, Azúa, Darder i Nebot. Aquest projecte es porta a terme excepte pel que fa a la font central, el templet de costat nord-oest i una font en l’angle de les Rambles (on actualment hi ha «la Deessa» i el monument a Francesc Macià.
Al desembre de 1926, s’inicià una primera campanya de moralitat contra les escultures, quan encara s’havien d’encarregar. El grup «Al·legoria de Tarragona» d’Otero i la «Deessa» de Clarà en foren les principals víctimes.
Afortunadament per a la ciutat i l’Art, les escultures romanen a la plaça on podem admirar la bellesa dels cossos nus de les noies que celebren la varema, o les formes càlides i sensuals de «la Deessa» ajupida de Clarà, que tant van escandalitzar a la burgesia benpensant de l’època…
No oblidem d’admirar la Font dels Dofins, al peu dels grups al·legòrics de «Tarragona» i «Lleida», amb el entremaliats infants de Jaume Otero, ni els grups de «la Saviesa» i «el Treball», amb uns cavalls que volen empendre el vol cap el cel de Barcelona.

Els usos del carrer

 
L’Abaceria Central, Gràcia, Barcelona.

«El carrer és un camí vorejat de cases, de parets, per anar d’un lloc a l’altre en una ciutat, vila o poble, la cita correspon a la definició de carrer en el «Diccionari general de la llengua catalana» de Pompeu Fabra i més enllà del seu caràcter general, que compren tots els carrers del mon, és notable per la seva senzillesa i per l’evocació del subjectiu i del col·lectiu que porta implícita. El col·lectiu és el camí: «una franja de terreny que va d’un indret a l’altre, disposada al lloc expressament per a transitar-hi». El subjectiu són les cases i les parets que es troben al lloc vorejant el camí, és a dir, l’espai de la ciutat que ens pertany a tots.

Una definició més científica del carrer, que posa l’accent en els usos i funcions que li són propis, ens indica que aquest és un espai urbà, lineal i públic, vorejat de cases, solars o parets, que permet la circulació de persones i, en el seu cas, vehicles i que dóna accés a diferents edificis o parcel·les que es troben als seus costats.

Gustau Giovannoni deia que els carrers, que en altres temps servien quasi exclusivament per delimitar l’espai construït i donar accés als edificis, s’han convertit, en la ciutat moderna, en contenidors de la circulació de vehicles i persones, «…els carrers són els vertaders òrgans del moviment de les ciutats». Al fil d’aquesta reflexió, GiorgioRigotti en el seu «Tratado de Urbanismo» assenyala que la definició de la «via urbana» es pot expressar en els següents termes : «Les vies urbanes són les franges de terreny utilitzades principalment per al moviment de vehicles i vianants, i en segon terme, com a elements sobre els qui hi confronten tenen dret d’accés i de captació de llum i aire». Així veiem que els edificis, majoritàriament, tenen l’accés des del carrer i respecte a ell tenen el dret d’obrir portals, finestres i balcons per obtenir accés, llum, vistes i aire.

De les reflexions anteriors destaca el canvi en l’ordre dels conceptes. Mentre Giovannoni és lamenta que els carrers hagin esdevingut contenidors de la circulació, principalment de vehicles, Rigotti els defineix essencialment com a tals, tot reduint els espais o edificis que hi confronten a una simple servitut o dret («…dret d’accés i de captació de llum i aire»). Però «…un camí vorejat de cases» és tant un contenidor de la circulació com un espai obert, per on la llum i aire penetren des del cel a les habitacions de les cases.

El carrer forma part de l’espai lliure públic i en la majoria dels cassos es defineix per les alineacions on s’han de col·locar els edificis, els quals tenen l’accés des del carrer i en relació a aquest tenen el dret d’obrir finestres i balcons per obtenir llum, vistes i aire.

Fins fa pocs anys les dues funcions del carrer no suposaven cap conflicte, però en les ciutats posteriors a la Revolució Industrial, les nostres ciutats, les incompatibilitats entre una o altre funció són causa d’un tipus de conflicte derivat d’aquesta duplicitat, el qual constitueix el paradigma dels conflictes urbanístics. És el cas dels veïns d’un edifici a la vora d’un carrer que té un trànsit de vehicles potent, els quals han de fer front al soroll, la mala qualitat de l’aire, la pudor etc. L’ordre com Rigotti anomena les funcions i els usos del carrer estableix una jerarquia i, conseqüentment, una prioritat en el mètode que l’urbanisme professional aplica per tractar i resoldre els problemes del carrer: primer «…el moviment de vehicles…» segon «…el moviment de vianants…» tercer …el dret d’accés i de captació de llum i aire…».

Hi ha més coses, més temes i més usos a considerar o més drets a tenir en compte. Com es pot veure en la fotografia que il·lustra aquesta entrada, la ciutat, els edificis públics o privats, les persones, les activitats, el lleure, etc., són una part dels temes que s’han de considerar en l’urbanisme actual des de el disseny  i gestió dels carrers i l’espai públic fins la definició del model de dessenvolupament de la ciutat.

Barcelona 14 d’octubre de 2010