Arxiu d'etiquetes: vehicle

Elevado 3.5

trailer ELEVADO 3.5 from João Sodré on Vimeo.

Elevado 3,5 és una pel·lícula sobre el món de les persones que creuen sota els 3,5 quilòmetres del «Minhocão», una carretera elevada construïda en el centre de São Paulo durant la dictadura militar .
Des del nivell del carrer al de la planta superior, l’espectador és portat per diferents punts de vista. Per sobre i per sota de la carretera, a l’ombra o en els brins de llum que dibuixa una ciutat irregular, la pel·lícula es desenvolupa a través de les històries del diversos personatges: el paleta, el sastre, el botiguer o les filles d’uns inmigrants italians que ens tornen lamemòria històrica del lloc mitjançant imatges d’arxiu. La veu d’una perruquera transsexual, la d’un home en el “postgrau de la vida” i la cançó d’una persona solitària, porten novament a l’espectador vers el present.
De vegades tot es creua. Apareixen altres personatges. Persones que hi són per elecció o per casualitat, per poc o per molt temps, de diferents edats i procedències. L’autopista provoca i es posa davant de la vista de tots.
(Traducció molt lliure de la nota de la pàgina web «Elevado 3.5».

Els usos del carrer

 
L’Abaceria Central, Gràcia, Barcelona.

«El carrer és un camí vorejat de cases, de parets, per anar d’un lloc a l’altre en una ciutat, vila o poble, la cita correspon a la definició de carrer en el «Diccionari general de la llengua catalana» de Pompeu Fabra i més enllà del seu caràcter general, que compren tots els carrers del mon, és notable per la seva senzillesa i per l’evocació del subjectiu i del col·lectiu que porta implícita. El col·lectiu és el camí: «una franja de terreny que va d’un indret a l’altre, disposada al lloc expressament per a transitar-hi». El subjectiu són les cases i les parets que es troben al lloc vorejant el camí, és a dir, l’espai de la ciutat que ens pertany a tots.

Una definició més científica del carrer, que posa l’accent en els usos i funcions que li són propis, ens indica que aquest és un espai urbà, lineal i públic, vorejat de cases, solars o parets, que permet la circulació de persones i, en el seu cas, vehicles i que dóna accés a diferents edificis o parcel·les que es troben als seus costats.

Gustau Giovannoni deia que els carrers, que en altres temps servien quasi exclusivament per delimitar l’espai construït i donar accés als edificis, s’han convertit, en la ciutat moderna, en contenidors de la circulació de vehicles i persones, «…els carrers són els vertaders òrgans del moviment de les ciutats». Al fil d’aquesta reflexió, GiorgioRigotti en el seu «Tratado de Urbanismo» assenyala que la definició de la «via urbana» es pot expressar en els següents termes : «Les vies urbanes són les franges de terreny utilitzades principalment per al moviment de vehicles i vianants, i en segon terme, com a elements sobre els qui hi confronten tenen dret d’accés i de captació de llum i aire». Així veiem que els edificis, majoritàriament, tenen l’accés des del carrer i respecte a ell tenen el dret d’obrir portals, finestres i balcons per obtenir accés, llum, vistes i aire.

De les reflexions anteriors destaca el canvi en l’ordre dels conceptes. Mentre Giovannoni és lamenta que els carrers hagin esdevingut contenidors de la circulació, principalment de vehicles, Rigotti els defineix essencialment com a tals, tot reduint els espais o edificis que hi confronten a una simple servitut o dret («…dret d’accés i de captació de llum i aire»). Però «…un camí vorejat de cases» és tant un contenidor de la circulació com un espai obert, per on la llum i aire penetren des del cel a les habitacions de les cases.

El carrer forma part de l’espai lliure públic i en la majoria dels cassos es defineix per les alineacions on s’han de col·locar els edificis, els quals tenen l’accés des del carrer i en relació a aquest tenen el dret d’obrir finestres i balcons per obtenir llum, vistes i aire.

Fins fa pocs anys les dues funcions del carrer no suposaven cap conflicte, però en les ciutats posteriors a la Revolució Industrial, les nostres ciutats, les incompatibilitats entre una o altre funció són causa d’un tipus de conflicte derivat d’aquesta duplicitat, el qual constitueix el paradigma dels conflictes urbanístics. És el cas dels veïns d’un edifici a la vora d’un carrer que té un trànsit de vehicles potent, els quals han de fer front al soroll, la mala qualitat de l’aire, la pudor etc. L’ordre com Rigotti anomena les funcions i els usos del carrer estableix una jerarquia i, conseqüentment, una prioritat en el mètode que l’urbanisme professional aplica per tractar i resoldre els problemes del carrer: primer «…el moviment de vehicles…» segon «…el moviment de vianants…» tercer …el dret d’accés i de captació de llum i aire…».

Hi ha més coses, més temes i més usos a considerar o més drets a tenir en compte. Com es pot veure en la fotografia que il·lustra aquesta entrada, la ciutat, els edificis públics o privats, les persones, les activitats, el lleure, etc., són una part dels temes que s’han de considerar en l’urbanisme actual des de el disseny  i gestió dels carrers i l’espai públic fins la definició del model de dessenvolupament de la ciutat.

Barcelona 14 d’octubre de 2010