Arxiu d'etiquetes: ciutadà

Enllaç

 

jane_jacobs-580x480

«En aquests dies es celebra , en la majoria de les ciutats del món, el centenari del naixement de Jane Jacobs , genial urbanista i activista social que amb el seu llibre “Mort i vida de les grans ciutats” ( 1961 ) va canviar definitivament la manera de mirar i analitzar els fenòmens urbans.»

«”Mort i vida de les grans ciutats” ( 1961 ) va rescatar les riques preexistències de la ciutat multifuncional , compacta i densa on el carrer, el barri i la comunitat són vitals en la cultura urbana. “Mantenir la seguretat de la ciutat és tasca principal dels carrers i les senderes“.Per a ella un carrer segur és el que proposa una clara delimitació entre l’espai públic i el privat, amb gent i moviment constants, illes no molt grans que generin nombroses cantonades i encreuaments de carrers; on els edificis mirin cap a la vorera perquè molts ulls la custodien. Idees absolutament innovadores per a la seva època com la barreja d’usos, la densitat equilibrada, la protecció del patrimoni arquitectònic i urbà, la prioritat dels vianants, les identitats de barri o la cura disseny de l’espai públic són part d’un cos doctrinari d’enorme vigència.»

Origen: Jane Jacobs y la humanización de la ciudad, Plataforma Urbana

Bon dia a Zuric

Hopp Schwiiz!

Després de l’emocionant 2 a 1 del partit Suïssa- Equador, els fans celebren el resultat al carrer Langstrasse de Zuric.

Feierabend

Uns dies més tard, de matinada prop de Limatplatz, els paletes i pintors van a la feina amb els carrers encara buits.

dusk

Al creument del Rolandstrasse amb el Langstrasse comença el nou dia.

El decurs del temps en el carrer d’una ciutat forma part de la descripció del fet urbà ja que no hem de veure la ciutat i els seus carrers simplement com un conjunt material i estàtic d’edificis, voreres i mobiliàri urbà, etc. El més important de la ciutat són els ciutadans i la seva vida.

Al Flickr hi ha un munt de grups que contenen excel·lents imatges sobre el carrer i la ciutat els quals constitueixen una font insustituible de conèixement.

Aquestes fotografies i moltes més que fa i publica en Tobi Gaulke (àlies gato-gato-gato) al Flickr en són una mostra de qualitat.

En Tobi també publica llibres electònics sobre temes de fotografia al carrer.

 

 

 

 

 

 

 

El sentiment de ciutadania

Democracia real a Gràcia (26/05/2011)

L’arquitecte, urbanista i professor Manuel de Solà Morales, en una entrevista a la revista «El País semanal» del dia 12 d’octubre de 2008, a la pregunta: «¿Qué es lo esencial que tiene que dar hoy la arquitectura al ciudadano?» respon el següent :

«El sentido de pertenencia, ciudadanía se diría en el castellano más clásico. Cuando vas a un buen paseo o parque, en Madrid u otra ciudad, en parte la sientes tuya; entiendes que mucha gente la ha hecho y que formas parte de esa ciudad. El cambio de lo subjetivo a lo colectivo, eso es lo que hace la ciudad, que es lo contrario del campo. En la ciudad vivimos con la total sensación de que compartimos,…»

La nostra ciutat, on hem nascut, on treballem o vivim, de segur que incita un sentiment espontani de pertinença («entens que molta gent l’ha fet i que formes part d’aquesta ciutat») o de possessió («en part la sents teva») de ciutadania que és l’objecte de la reflexió de Solà Morales, el qual no contraposa «subjectiu» amb «objectiu», sinó que el confronta amb «col·lectiu».

Al fil de la reflexió de Solà Morales, anoto el següent :

– El sentit del canvi que porta des d’allò que és subjectiu a allò que és col·lectiu en una ciutat, pot ser entès també com una transició, com el fet de sortir de la pròpia casa («la meva casa») vers el carrer que és la part de la ciutat més pròxima a la casa i que compartim amb altres persones.

– El carrer de casa és el primer vincle amb la nostra ciutat, ambdues, casa i ciutat són els àmbits de pertinença i possessió espontània. Des que som infants sortim de casa vers el carrer («el meu carrer» o «el carrer de casa»), anem a l’escola passant per diversos carrers que ja no són el de casa, però que poden ser el de casa dels amics, o el de l’escola, o la plaça del mercat o de l’església, etc.

– Som el que érem quan érem infants, pertanyem a l’espai i el temps que compartíem quan només érem nens que gatejaven o corrien darrera d’una joguina. L’aprenentatge de l’espai el varem fer a casa, on les parets, el terra i el sostre de la llar formaven l’espai on transcorria la nostra vida; i els carrers que compartíem amb altres, que eren part de la ciutat i el primer que d’ella coneixíem; la pell de la ciutat.

L’aprenentatge decisiu de la nostra vida te lloc durant els primers anys, quan els pares i els germans són els nostres mestres, l’escola és la nostra casa i el que aprenem serà, amb el temps, l’essència de la identitat cultural que reconeixerem com a pròpia durant tota la vida: la llengua que parlem, els carrers i places del nostre barri, poble o ciutat, el decurs de les hores del dia amb les seves activitats o rutines associades, o el decurs dels dies, les setmanes o els mesos que ens donen els treballs i les festes compartides amb altres persones de la nostra família o col·lectivitat.

Barcelona 2 de novembre de 2011.

Els usos del carrer

 
L’Abaceria Central, Gràcia, Barcelona.

«El carrer és un camí vorejat de cases, de parets, per anar d’un lloc a l’altre en una ciutat, vila o poble, la cita correspon a la definició de carrer en el «Diccionari general de la llengua catalana» de Pompeu Fabra i més enllà del seu caràcter general, que compren tots els carrers del mon, és notable per la seva senzillesa i per l’evocació del subjectiu i del col·lectiu que porta implícita. El col·lectiu és el camí: «una franja de terreny que va d’un indret a l’altre, disposada al lloc expressament per a transitar-hi». El subjectiu són les cases i les parets que es troben al lloc vorejant el camí, és a dir, l’espai de la ciutat que ens pertany a tots.

Una definició més científica del carrer, que posa l’accent en els usos i funcions que li són propis, ens indica que aquest és un espai urbà, lineal i públic, vorejat de cases, solars o parets, que permet la circulació de persones i, en el seu cas, vehicles i que dóna accés a diferents edificis o parcel·les que es troben als seus costats.

Gustau Giovannoni deia que els carrers, que en altres temps servien quasi exclusivament per delimitar l’espai construït i donar accés als edificis, s’han convertit, en la ciutat moderna, en contenidors de la circulació de vehicles i persones, «…els carrers són els vertaders òrgans del moviment de les ciutats». Al fil d’aquesta reflexió, GiorgioRigotti en el seu «Tratado de Urbanismo» assenyala que la definició de la «via urbana» es pot expressar en els següents termes : «Les vies urbanes són les franges de terreny utilitzades principalment per al moviment de vehicles i vianants, i en segon terme, com a elements sobre els qui hi confronten tenen dret d’accés i de captació de llum i aire». Així veiem que els edificis, majoritàriament, tenen l’accés des del carrer i respecte a ell tenen el dret d’obrir portals, finestres i balcons per obtenir accés, llum, vistes i aire.

De les reflexions anteriors destaca el canvi en l’ordre dels conceptes. Mentre Giovannoni és lamenta que els carrers hagin esdevingut contenidors de la circulació, principalment de vehicles, Rigotti els defineix essencialment com a tals, tot reduint els espais o edificis que hi confronten a una simple servitut o dret («…dret d’accés i de captació de llum i aire»). Però «…un camí vorejat de cases» és tant un contenidor de la circulació com un espai obert, per on la llum i aire penetren des del cel a les habitacions de les cases.

El carrer forma part de l’espai lliure públic i en la majoria dels cassos es defineix per les alineacions on s’han de col·locar els edificis, els quals tenen l’accés des del carrer i en relació a aquest tenen el dret d’obrir finestres i balcons per obtenir llum, vistes i aire.

Fins fa pocs anys les dues funcions del carrer no suposaven cap conflicte, però en les ciutats posteriors a la Revolució Industrial, les nostres ciutats, les incompatibilitats entre una o altre funció són causa d’un tipus de conflicte derivat d’aquesta duplicitat, el qual constitueix el paradigma dels conflictes urbanístics. És el cas dels veïns d’un edifici a la vora d’un carrer que té un trànsit de vehicles potent, els quals han de fer front al soroll, la mala qualitat de l’aire, la pudor etc. L’ordre com Rigotti anomena les funcions i els usos del carrer estableix una jerarquia i, conseqüentment, una prioritat en el mètode que l’urbanisme professional aplica per tractar i resoldre els problemes del carrer: primer «…el moviment de vehicles…» segon «…el moviment de vianants…» tercer …el dret d’accés i de captació de llum i aire…».

Hi ha més coses, més temes i més usos a considerar o més drets a tenir en compte. Com es pot veure en la fotografia que il·lustra aquesta entrada, la ciutat, els edificis públics o privats, les persones, les activitats, el lleure, etc., són una part dels temes que s’han de considerar en l’urbanisme actual des de el disseny  i gestió dels carrers i l’espai públic fins la definició del model de dessenvolupament de la ciutat.

Barcelona 14 d’octubre de 2010