Arxiu de la categoria: El carrer i la ciutat

Els carrers defineixen, més que cap altre element, l’estructura bàsica de les ciutats, els barris i, en un sentit més ampli, del territori. No solament el «carrer», també la resta d’elements com: «la casa», la «plaça», el «parc urbà», la «carretera» el «camí», el «ferrocarril», el «port», la «escola», «la zona esportiva», etc., interactuen i s’interrelacionen en la «ciutat».

La ciutat «dolça»

Same Bed Different Dreams
Els visitants són convidats a recórrer una maqueta de una ciutat elaborada íntegrament amb dolços, galetes i altres saboroses coses

El comestible normalment no és la primera qualitat aplicada a una obra d’art. No és així, amb aquesta exposició de l’artista xinès Song Dong a PACE. Al llarg de la setmana d’inauguració de l’espectacle –que coincideix amb la fira d’art del fris d’enguany–, els visitants seran convidats a recórrer una ciutat model elaborada íntegrament amb dolços, galetes i altres saboroses coses. La instal·lació, titulada «Eating the City», està dissenyada per explorar amb quina velocitat es destrueixen i reconstrueixen les ciutats asiàtiques gràcies al nostre insaciable apetit per noves experiències en l’entorn urbà.

Same Bed Different Dreams és la primera exposició en solitari de l’artista xinès Song Dong a la Galeria Pace de Londres. L’espectacle es concep com una exposició d’enquestes, en la mostra hi ha obres significatives des del 1995 fins a l’actualitat. La setmana d’inauguració de l’exposició va comptar amb una instal·lació específica del lloc i una actuació interactiva de Eating the City (2019), en què es convida als visitants a consumir la instal·lació.

“El propòsit del meu treball és que la ciutat que construeixo sigui destruïda … A mesura que les ciutats d’Àsia creixen, el barri vell i els edificis es destrueixen i se’n construeixen de nous, gairebé cada dia. Algunes ciutats fins i tot s’han construït des de zero en vint anys … La meva “dolça” ciutat estarà construïda amb galetes i caramels, cosa que la fa temptadora i deliciosa. Els anomeno a aquests dolços “magnífics verins”. Són agradablement saborosos però perjudicials per menjar massa, les seves característiques corresponen a alguns dels personatges de la nostra ciutat actuals. menjar la ciutat que hem construït i tastat pels nostres desitjos i enderrocada al mateix temps fins que es va convertir en una ruïna. “- Song Dong

 

«Pershing Square», «joveificació» (no gentrificació) al centre de Los Angeles.

«Pershing Square» al «downtown» (centre de Los Angeles), es a punt de ser redissenyada i algunes persones estàn preocupdes per la pérdua d’un valuós espai cívic (1).
El documental «Redemption Square» (2) de John Moody, comença a «Pershing Square», quan una dona vestida de blau inicia un cant tot recordant els fantasmes del seu passat per retrobar-se amb la pròpia identitat.

Downtown-LA-1900

El «Downtown» de Los Angeles al 1900.

Combinant imatges i filmacions antigues, el documental mostra els orígens de «Pershing Square», com va esdevenir un “working man’s park“, un parc de treballadors, un  lloc d’esbarjo per a la gent del «downtown» i com per la seva importància per a la ciutat va ser el lloc propi per a l’erecció de diverses estàtues per celebrar els pioners locals o nacionals; com el general John Joseph “Black Jack” Pershing, que dona nom a la plaça.

laguna-2

Ben Messick, Jugadors d’escacs, oli sobre tela, c. 1936, 40 x 38 polzades.               Col·lecció de Peter i Gail Ochs.

Durant la postguerra, Pershing Square va viure una sèrie de canvis derivats de la suburbialització de la residència i terciarització del «downtown» a partir del dessenvolupament econòmic, emfatitzat per la ideologia del «American way of life». L’any 1952 es va construïr un aparcament sota l’espai obert la plaça, tot eliminant el bell jardí urbà que havia dissenyat John Parkinson, amb reminiscències dels parcs reials d’Europa.

Al damunt, la llosa de formigó fou coberta amb una àmplia extensió de gespa i les rampes d’entrada i sortida impedien l’accès a la plaça des de les voreres que l’envolten. Com a conseqüència, una gran quantitat de persones sense sostre es van refugiar en la relativa seguretat del parc. L’estrella del documental, Lorraine Morland, explica les diverses nits que va passar dins del confort comparatiu de l’estany sec. A través de la necessitat econòmica, la plaça s’havia convertit en la “joia oblidada” al cor de la ciutat.

Los Angeles, Biltmore, Pershing Square, showing Philharm

Només la vorera del Olive St., front al Millennium Biltmore Hotel, està a nivell amb la plaça, els problemes de la qual van cridar l’atenció de la Convenció Nacional Demòcrata de 1960 celebrada a l’hotel, amb el nominat i futur president John F. Kennedy. Per els Jocs Olímpics d’estiu de 1984, la plaça s’havia convertit en un lloc desagradable, i la ciutat va gastar 1 milió de dòlars per a una renovació temporal.

2951000424_18fde8d4c2_o

El 1994 s’inaugurà la renovació integral del parc dissenyada per l’arquitecte mexicà Ricardo Legorreta i l’arquitecte paisagista nord-americà Laurie Olin(3). El parc redissenyat comptava amb un campanar i fonts de color violeta. L’art públic incloïa una passarel·la que representava la falla dels terratrèmols, dissenyada i executada per l’artista Barbara McCarren; un espai de concerts i petites places amb seients. El paviment cobreix gairebé tot el lloc, amb arbustos i arbres en planters aixecats. Els esdeveniments estacionals: com ara una pista de gel a l’hivern o actuacions en directe a l’estiu es produeixen en l’espai de concerts. Malgrat el canvi radical que suposava el disseny de Legorreta, els usuaris del Parc encara lluitaven contra les rampes del garatge subterrani que limiten l’accés únicament a les cantonades.

32510142074_2e0bc274ac_k

Uns anys més tard, un article de l’influent «Los Angeles Times» de 2002 va celebrar la diversitat de visitants al parc, procedents tant de les torres d’oficines del Districte Financer com de les zones comercials llatines pròximes fins a «Chinatown» i «Little Tokyo». A mesura que nous residents s’han traslladat al centre de Los Angeles, Pershing Square s’ha reactivat. Avui en dia els treballadors de les oficines de les edificacions properes gaudeixen del parc a l’hora de dinar; els concerts d’estiu i les nits de cinema a l’aire lliure activen l’espai, juntament amb una pista de patinatge sobre gel a l’hivern; S’han afegit dos nous parcs infantils per atendre les famílies que es traslladen al centre. Es com si la reversió de la terciarització de la postguerra ens retornés al “working man’s park” del primer terç del Segle XX.

13255066313_cd0aaae3da_o

El «Downtown» de Los Angeles a l’actualitat

Arrivats aquí, podriem dir que el «downtown» ha tingut un procès de “joveificació” («youthification») que Markus Moos de la Universitat de Waterloo (Canadà), defineix com una “afluència de joves adults a les ciutats i barris de major densitat“. I d’alguna manera aquests barris són “per sempre joves“, en noves cohorts de joves segueixen avançant a mesura que es reprodueix el cicle de formació i creixement de les llars. Moos diu :

«El procés de «youthification» difereix de la gentrificació -un augment de l’estatus social d’un barri-, ja que el primer no és tan explícitament un procés basat en la classe, encara que els dos no són excloents mútuament» (4)

Les reflexions de Moos ens porten més enllà de l’objectiu d’aquest article dedicat al redisseny de Pershing Square…. tornem al documental «Redemption Square», a la nostalgia per l’espai que perdran persones com Lorraine Morland i altres habituals de la plaça i que és com una llar per a ells. Mirem també els documentals on s’expresen els nous residents del «downtown», una diversitat de persones, de cultures i races; i acabem aquest article formulant els millors desitjos pel disseny proposat per l’Agence Ter i Team, guanyadors de proposta per redissenyar el parc, amb una crida a la “planitud radical“, és a dir :
… portar el parc a terra, una “planitud radical” restablirà vistes al parc i permetrà que el medi ambient es vessi a la vora de la plaça i als carrers dels voltants. Algunes de les característiques principals del nou parc són una piscina reflectora al costat oest, que reflecteix l’impressionant Biltmore Hotel i un “dosel intel·ligent” dissenyat per l’artista Leo Villareal, que proporciona ombres durant el dia i la llum de la nit. En abordar qüestions de sostenibilitat i eficiència, el parc utilitzarà sistemes de cicle d’aigua i sistemes d’energia alternativa. El parc pretén establir un equilibri entre les condicions obertes i ombrejades, la necessitat d’un espai flexible i programable, i crear un ambient acollidor i ecològicament divers.

Map-centre-Los-Angeles

Notes :

  1. Veure «Pershing Square» al centre de LA està preparant un redissenyo i algunes persones es preocupen pper la pèrdua d’un valuós espai cívic»
  2. Guanyador del premi a la millor pel·lícula sobre el tema del disseny urbà del 2017 al «New Urbanism Film Festival»,
  3. Veure «AD Classics: Pershing Square / Ricardo Legorreta + Laurie Olin»
  4. Veure «El teu veïnat està canviant? Podria ser la joventut, no la gentrificació» a Cytylab.

El problema és la desigualtat, no l’especulació

1766449963_f0be3de217_b

Fotografia de Payton Chung a Flickr. Comentari de l’autor : «Bay Street a Emeryville: l’escala general del carrer principal sembla funcionar bé, tot i que en paper els edificis semblen massa alts per aquest ample de carrer. Potser és un factor de l’orientació solar?»

El 17 d’abril de 2017, l’urbanista Payton Chung, publicà en el seu blog «west north», una entrada sota el títol «The problem is inequality, not speculation» (El problema és la desigualtat, no l’especulació), on reflexiona sobre «..els preus de l’habitatge fora de control» a Portland i altres àrees metropolitanes del nord-oest del Estats Units d’Amèrica.

Payton manté una polèmica amb Carles (Chuck) Marohn a propòsit de les adquisicions massives de sòl urbà en àmbits residèncials de baixa densitat, amb l’esperança d’una requalificació que permeti augmentar la densitat tot canviant la tipologia edificatòria d’unifamiliar a plurifamiliar. Payton Chung, contrariament a Chuck Marohn, sostè que aquets tipus d’especulació, lligada a areès residèncials ben comunicades o amb bones perspectives pel que fa a la millora urbana i conseqüent augment dels preus des habitages, tot i ser indesitjables, en realitat són situacions marginals.

Payton Chung diu: «En innombrables àrees que no han estat densificades, els preus de l’habitatge han augmentat, independentment de l’especulació.

33519360570_6a44127d6c

El 1946, fins i tot el Partit Comunista dels Estats Units va acceptar que la solució òbvia a la manca d’habitatge era construir habitatges. Per què ara és controvertit?

Per a Payton Chung:  «L’augment de la dispersió de la productivitat crea fluxos de treballadors cap a àrees metropolitanes d’alta productivitat, impulsant els preus de les cases locals a causa del subministrament limitat d’habitatge. Per contra, les famílies es desprenen de zones de baixa productivitat, reduint els preus de les cases locals. Això augmenta la dispersió dels preus de la casa.»

Si fem una transposició de les reflexions de Payton Chung a les areès turístiques de la ciutat de Barcelona, o també altres ciutats afectades pel turisme incontrolat, dins dels límits de la nostra realitat urbana, tindrem el següent :

  1. La Barceloneta, la Ciutat Vella, l’Eixample els podem assimilar a àmbits d’alta productivitat, millor dit rendibilitat, en el sector turístic i de l’allotjament turístic.
  2. Conseqüentment els preus de les cases locals augmenten pel el canvi de paradigma que suposa l’ús dels habitatges com allotjaments turístics d’alta rendibilitat.
  3. Els habitants dels barris són expulsats, en base les Llleis de lloguer i altres, que atorguen amplies facultats al propietari, sense gaires obligacions.
  4. Les plataformes de lloguer vacacional com Airbnb, Couchsurfing, etc. només fan d’intermediaris que especulen en un àmbit desrregulat on gairebé tot és permès.

L’exemple de la ciutat de Venèzia és el mirall del que serà d’aquí a pocs anys una part important de Barcelona.

28084277770_fb1c3fd737_z

Edifici del carrer de la Junta del Comerç núm. 8; correspòn a la tipologia de «Casa de renda urbana burgesa» pròpia dels eixamples vuitcentistes de la Ciutat Vella (dintre les muralles) de la Barcelona anterior o contemòrània del Pla Cerdà.

No hi ha altre solució que la regulació de l’allotjament turístic com un sector productiu, suprimint els privilegis del propietaris dels apartaments de lloguer i prohibint l’activitat en les areès mes congestionades. Això implica un canvi radical en la legislació de l’estat espanyol responsable de la legislació bàsica d’arrendaments urbans i d’urbanisme etc., però també de la Generalitat de Catalunya, responsable directe de la legislació d’activitats turístiques i d’altres.

L’Ajuntament de Barcelona, l’única institució que fa alguna cosa per encarar el problema, hauria de fer molt més, però la composició política del consistori frena sistemàticament les iniciatives més importants.

Les classes populars, que avuí dia són molta més gent que els «pobres de solemnitat» ja que abasta les classes mitjanes empobrides, joves, etc., són expulsades dels barris on han viscut sempre i el relleu generacional ha desaparegut completament… Anem cap a una NO CIUTAT, cap a uns NO BARRIS, ja que la ciutat i els barris són com un ecosistema que es reprodueix continuament i trencar el relleu generacional és matar-lo.

 

 

Enllaç

dav

«Presentamos un trabajo de reconversión creativa en un barrio del extrarradio de la “ciudad eterna”, Roma, un proyecto museístico innovador que ha contado con la colaboración total de los artistas invitados, vecinos, entes públicos y privados; todo ello, en favor de un museo abierto, sujeto a las miradas constantes y críticas de los propios habitantes.“Big City Life” –este es el nombre dado al proyecto– en poco más de un año desde su inauguración, se ha situado entre los lugares más curiosos y visitados de Roma, ya sea presencialmente como virtualmente, desde su web…»

Origen: DaSeyn: El impresionante ‘Big City Life’ en Tor Marancia

Enllaç

 

jane_jacobs-580x480

«En aquests dies es celebra , en la majoria de les ciutats del món, el centenari del naixement de Jane Jacobs , genial urbanista i activista social que amb el seu llibre “Mort i vida de les grans ciutats” ( 1961 ) va canviar definitivament la manera de mirar i analitzar els fenòmens urbans.»

«”Mort i vida de les grans ciutats” ( 1961 ) va rescatar les riques preexistències de la ciutat multifuncional , compacta i densa on el carrer, el barri i la comunitat són vitals en la cultura urbana. “Mantenir la seguretat de la ciutat és tasca principal dels carrers i les senderes“.Per a ella un carrer segur és el que proposa una clara delimitació entre l’espai públic i el privat, amb gent i moviment constants, illes no molt grans que generin nombroses cantonades i encreuaments de carrers; on els edificis mirin cap a la vorera perquè molts ulls la custodien. Idees absolutament innovadores per a la seva època com la barreja d’usos, la densitat equilibrada, la protecció del patrimoni arquitectònic i urbà, la prioritat dels vianants, les identitats de barri o la cura disseny de l’espai públic són part d’un cos doctrinari d’enorme vigència.»

Origen: Jane Jacobs y la humanización de la ciudad, Plataforma Urbana

” Ànimes Bones ” i carrers de colors a l’Havana.

Per al fotògraf  viatger àvid , l’Havana és una de les meravelles , una font d’inspiració 24hores al dia 7 dies de la setmana que va més enllà de les façanes, en descomposició de colors brillants i una flota aparentment inesgotable d’automòbils antics. Hi ha una rica història de càlids, acollidors locals , que donen la benvinguda als viatgers amb veritable interès , àmplies somriures i un desig palpable per connectar.

Origen: Havana’s Colorful Streets and “Happy Souls”