Arxiu de la categoria: Art

La ciutat «dolça»

Same Bed Different Dreams
Els visitants són convidats a recórrer una maqueta de una ciutat elaborada íntegrament amb dolços, galetes i altres saboroses coses

El comestible normalment no és la primera qualitat aplicada a una obra d’art. No és així, amb aquesta exposició de l’artista xinès Song Dong a PACE. Al llarg de la setmana d’inauguració de l’espectacle –que coincideix amb la fira d’art del fris d’enguany–, els visitants seran convidats a recórrer una ciutat model elaborada íntegrament amb dolços, galetes i altres saboroses coses. La instal·lació, titulada «Eating the City», està dissenyada per explorar amb quina velocitat es destrueixen i reconstrueixen les ciutats asiàtiques gràcies al nostre insaciable apetit per noves experiències en l’entorn urbà.

Same Bed Different Dreams és la primera exposició en solitari de l’artista xinès Song Dong a la Galeria Pace de Londres. L’espectacle es concep com una exposició d’enquestes, en la mostra hi ha obres significatives des del 1995 fins a l’actualitat. La setmana d’inauguració de l’exposició va comptar amb una instal·lació específica del lloc i una actuació interactiva de Eating the City (2019), en què es convida als visitants a consumir la instal·lació.

“El propòsit del meu treball és que la ciutat que construeixo sigui destruïda … A mesura que les ciutats d’Àsia creixen, el barri vell i els edificis es destrueixen i se’n construeixen de nous, gairebé cada dia. Algunes ciutats fins i tot s’han construït des de zero en vint anys … La meva “dolça” ciutat estarà construïda amb galetes i caramels, cosa que la fa temptadora i deliciosa. Els anomeno a aquests dolços “magnífics verins”. Són agradablement saborosos però perjudicials per menjar massa, les seves característiques corresponen a alguns dels personatges de la nostra ciutat actuals. menjar la ciutat que hem construït i tastat pels nostres desitjos i enderrocada al mateix temps fins que es va convertir en una ruïna. “- Song Dong

 

Les claus de galliner

«The Keys to the Coop», Kara Walker 1997. Linòleg en paper. Dimensions: 116,8 × 153,7 cm

El nombre de primavera del 2005 de la revista «Gastronomica» (Universitat de California), publica l’article de Alisa Swindell que porta per títol «Callenging Compsumption. Kara Walker’s Keys to the Coop». L’article reflexiona sobre el caràcter innovador i ensems provocatiu de l’obra de la artista nordamericana Kara Walker, i particularment sobre una de les seves obres més conegudes, el quadre «Keys to the Coop (les claus del corral)». 

La artista, nascuda a Stockton (California) l’any 1969, fou estudiant becada d’Art a l’«Atlanta College of Art» i a la «Rhode Island School of Design». Mitjançant la tècnica del «cutout» o retall de siluetes i la projecció de les ombres sobre les parets nues de la sala, sovint blanques o multicolorejades mitjançant projeccions de llum, Walker evoca el passat de la gent de color, l’esclavitud, les tradicions africanes, etc., tot explorant també, la crua intersecció de raça, gènere i sexe.

Sobre l’espai teatral victorià de les ombres xines, la artista projecta les seves ombres que evoquen la vida dels esclaus en una plantació anterior a la Guerra Civil. Són figures provocatives, que forniquen i s’inflingeixen una grotesca violència les unes a les altres. Mitjançant l’ús exagerat de les referències culturals de la negritut o del poder blanc, com són les caricatures racistes de negres, Walker presenta el món dels esclaus, i la narrativa històrica seriosa dona pas a un munt de preguntes colpidores.

«Keys to the Coop (les claus del corral)» és un grup de dues siluetes de linòleum retallat i emmarcats, que representa una esclava negra joveneta que segueix un pollastre a qui ella mateixa acaba d’arrencar el cap. El cos escapçat de l’au corre davant la noia que vesteix una faldilla esparracada, obre la boca amb uns exagerats llavis mollsuts, propis de la seva raça, treu la llengua per llepar la sang que traspua pel coll del pollastre, mentre amb la mà esquerra fa brandar encara la clau de galliner.

El que mengem constitueix part molt important de la nostra identitat cultural. El tema del pollastre no és triat a l’atxar, ja que constitueix una referència cultural que evoca les mitologies racistes sobre els negres, el canibalisme, del «vudú», etc; en altre sentit, el delit de  la noia per devorar-lo ens recorda que els esclaus estaven desnodrits i eren pobres i conseqüentment exclosos del consum del pit, les cuixes o les entranyes dels animals sacrificats. Els nens esclaus coneixien ben aviat la violència de barallar-se pels caps de pollastre que els blancs rebutjaven i eren llençats a terra en les cuines de les plantacions. En aquesta peça de linòleum retallat, Kara Walker, subtilment, mitjançant el menjar ens porta vers la historia i l’actual conflicte entre les races. Segons Swindell, «Walker posa el dit a la ferida psicològica que l’esclavitud representa encara a Amèrica i ens mostra que encara no ha  cicatritzat».

Més sobre Kara Walker

Llibres :

Kara Walker: Pictures From Another Time. Ed. Goldbaum, Karen. Seattle: Marquand Books, Inc. ISBN 1-891024-50-7

Enllaços addicionals:

Art & Artists. | Kara Walker : https://walkerart.org/collections/artists/kara-walker

Wikipèdia | Kara Walker : https://en.wikipedia.org/wiki/Kara_Walker

Escultures de la plaça de Catalunya

Escultura pça. Catalunya_138Escultura pça. Catalunya_031Escultura pça. Catalunya_020Escultura pça. Catalunya_014Escultura pça. Catalunya_004Escultura pça. Catalunya_137
Escultura pça. Catalunya_136Escultura pça. Catalunya_135Escultura pça. Catalunya_134Escultura pça. Catalunya_133Escultura pça. Catalunya_132Escultura pça. Catalunya_131
Escultura pça. Catalunya_130Escultura pça. Catalunya_129Escultura pça. Catalunya_128Escultura pça. Catalunya_127Escultura pça. Catalunya_126Escultura pça. Catalunya_125
Escultura pça. Catalunya_124Escultura pça. Catalunya_123Escultura pça. Catalunya_122Escultura pça. Catalunya_121Escultura pça. Catalunya_120Escultura pça. Catalunya_119

Escultures de la plaça de Catalunya, un álbum en Flickr.

La plaça de Catalunya fou urbanitzada segons un projecte presentat l’any 1924 per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona en el qual col·laboren els arquitectes: Doménech, Catà, Cendoya, Azúa, Darder i Nebot. Aquest projecte es porta a terme excepte pel que fa a la font central, el templet de costat nord-oest i una font en l’angle de les Rambles (on actualment hi ha «la Deessa» i el monument a Francesc Macià.
Al desembre de 1926, s’inicià una primera campanya de moralitat contra les escultures, quan encara s’havien d’encarregar. El grup «Al·legoria de Tarragona» d’Otero i la «Deessa» de Clarà en foren les principals víctimes.
Afortunadament per a la ciutat i l’Art, les escultures romanen a la plaça on podem admirar la bellesa dels cossos nus de les noies que celebren la varema, o les formes càlides i sensuals de «la Deessa» ajupida de Clarà, que tant van escandalitzar a la burgesia benpensant de l’època…
No oblidem d’admirar la Font dels Dofins, al peu dels grups al·legòrics de «Tarragona» i «Lleida», amb el entremaliats infants de Jaume Otero, ni els grups de «la Saviesa» i «el Treball», amb uns cavalls que volen empendre el vol cap el cel de Barcelona.