La ciutat «dolça»

Same Bed Different Dreams
Els visitants són convidats a recórrer una maqueta de una ciutat elaborada íntegrament amb dolços, galetes i altres saboroses coses

El comestible normalment no és la primera qualitat aplicada a una obra d’art. No és així, amb aquesta exposició de l’artista xinès Song Dong a PACE. Al llarg de la setmana d’inauguració de l’espectacle –que coincideix amb la fira d’art del fris d’enguany–, els visitants seran convidats a recórrer una ciutat model elaborada íntegrament amb dolços, galetes i altres saboroses coses. La instal·lació, titulada «Eating the City», està dissenyada per explorar amb quina velocitat es destrueixen i reconstrueixen les ciutats asiàtiques gràcies al nostre insaciable apetit per noves experiències en l’entorn urbà.

Same Bed Different Dreams és la primera exposició en solitari de l’artista xinès Song Dong a la Galeria Pace de Londres. L’espectacle es concep com una exposició d’enquestes, en la mostra hi ha obres significatives des del 1995 fins a l’actualitat. La setmana d’inauguració de l’exposició va comptar amb una instal·lació específica del lloc i una actuació interactiva de Eating the City (2019), en què es convida als visitants a consumir la instal·lació.

“El propòsit del meu treball és que la ciutat que construeixo sigui destruïda … A mesura que les ciutats d’Àsia creixen, el barri vell i els edificis es destrueixen i se’n construeixen de nous, gairebé cada dia. Algunes ciutats fins i tot s’han construït des de zero en vint anys … La meva “dolça” ciutat estarà construïda amb galetes i caramels, cosa que la fa temptadora i deliciosa. Els anomeno a aquests dolços “magnífics verins”. Són agradablement saborosos però perjudicials per menjar massa, les seves característiques corresponen a alguns dels personatges de la nostra ciutat actuals. menjar la ciutat que hem construït i tastat pels nostres desitjos i enderrocada al mateix temps fins que es va convertir en una ruïna. “- Song Dong

 

El adoctrinamiento de las cacatúas

Lucas Leon Simon

represion_policial-1

Hace treinta años, el descuido de una pareja de visitantes argentinos, hizo que los árboles de Torremolinos se poblaran de cacatúas. Desde entonces un “diálogo” permanente se escucha entre todos los árboles del Paseo Marítimo de la turística ciudad malagueña.

Fiel creyente de la hermosa religión de los adoradores del espeto de sardinas he tenido muchas ocasiones de escucharlas.

Hace unos días, no obstante, su parlamento permanente me recordó algo. ¡Eureka!  Vi un extraordinario parecido con el sacrílego “informar” de la red mediática  o caverna pagada por los bancos–por decir algo- que nos martirizan en este país de mendrugos.

Los canales de televisión, radio y medios escritos recitan el dictado que el poder, ya sea en forma de IBEX, o de Pedrito,  el mentiroso de turno.

Veo estos días como se afanan en presentar una policía del Estado “impecable”, “profesional” y “ponderada” cuando por medios alternativos yo veo, compruebo y…

View original post 264 more words

Enllaç

L’ús curós dels materials en edificis residencials de Màlaga

Edifici residèncial a Màlaga

Els edificis residencials per a 73 apartaments al costat del mar a Màlaga, dissenyats per l’arquitecte Alejandro Muñoz Miranda, completen el recinte industrial que, durant més d’una dècada, es mantinguè inacabat per a la crisi econòmica. Els edificis es troben al costat d’una xemeneia de principis del segle XX que recorda l’activitat anterior, de la zona.

Volums de maó a la façana dels interiors blancs que inclouen dos tancats tancats per a les lluernes…. (lectura de l’article en italià a la revista Domus del 5/08/2019

Les claus de galliner

«The Keys to the Coop», Kara Walker 1997. Linòleg en paper. Dimensions: 116,8 × 153,7 cm

El nombre de primavera del 2005 de la revista «Gastronomica» (Universitat de California), publica l’article de Alisa Swindell que porta per títol «Callenging Compsumption. Kara Walker’s Keys to the Coop». L’article reflexiona sobre el caràcter innovador i ensems provocatiu de l’obra de la artista nordamericana Kara Walker, i particularment sobre una de les seves obres més conegudes, el quadre «Keys to the Coop (les claus del corral)». 

La artista, nascuda a Stockton (California) l’any 1969, fou estudiant becada d’Art a l’«Atlanta College of Art» i a la «Rhode Island School of Design». Mitjançant la tècnica del «cutout» o retall de siluetes i la projecció de les ombres sobre les parets nues de la sala, sovint blanques o multicolorejades mitjançant projeccions de llum, Walker evoca el passat de la gent de color, l’esclavitud, les tradicions africanes, etc., tot explorant també, la crua intersecció de raça, gènere i sexe.

Sobre l’espai teatral victorià de les ombres xines, la artista projecta les seves ombres que evoquen la vida dels esclaus en una plantació anterior a la Guerra Civil. Són figures provocatives, que forniquen i s’inflingeixen una grotesca violència les unes a les altres. Mitjançant l’ús exagerat de les referències culturals de la negritut o del poder blanc, com són les caricatures racistes de negres, Walker presenta el món dels esclaus, i la narrativa històrica seriosa dona pas a un munt de preguntes colpidores.

«Keys to the Coop (les claus del corral)» és un grup de dues siluetes de linòleum retallat i emmarcats, que representa una esclava negra joveneta que segueix un pollastre a qui ella mateixa acaba d’arrencar el cap. El cos escapçat de l’au corre davant la noia que vesteix una faldilla esparracada, obre la boca amb uns exagerats llavis mollsuts, propis de la seva raça, treu la llengua per llepar la sang que traspua pel coll del pollastre, mentre amb la mà esquerra fa brandar encara la clau de galliner.

El que mengem constitueix part molt important de la nostra identitat cultural. El tema del pollastre no és triat a l’atxar, ja que constitueix una referència cultural que evoca les mitologies racistes sobre els negres, el canibalisme, del «vudú», etc; en altre sentit, el delit de  la noia per devorar-lo ens recorda que els esclaus estaven desnodrits i eren pobres i conseqüentment exclosos del consum del pit, les cuixes o les entranyes dels animals sacrificats. Els nens esclaus coneixien ben aviat la violència de barallar-se pels caps de pollastre que els blancs rebutjaven i eren llençats a terra en les cuines de les plantacions. En aquesta peça de linòleum retallat, Kara Walker, subtilment, mitjançant el menjar ens porta vers la historia i l’actual conflicte entre les races. Segons Swindell, «Walker posa el dit a la ferida psicològica que l’esclavitud representa encara a Amèrica i ens mostra que encara no ha  cicatritzat».

Més sobre Kara Walker

Llibres :

Kara Walker: Pictures From Another Time. Ed. Goldbaum, Karen. Seattle: Marquand Books, Inc. ISBN 1-891024-50-7

Enllaços addicionals:

Art & Artists. | Kara Walker : https://walkerart.org/collections/artists/kara-walker

Wikipèdia | Kara Walker : https://en.wikipedia.org/wiki/Kara_Walker

Enllaç

1hammershus-visitor-centre-seen-from-ruin2-2

Llegiu l’article original i veieu totes les imatges a la revista    :

NEW VISITOR CENTRE AT HAMMERSHUS CASTLE RUIN

3hammershus-access-to-roof-top-5

A la petita illa rocosa de Bornholm, al mar Bàltic, es troba Hammershus, la ruïna del castell més gran del nord d’Europa. Aquí, s’ha instal·lat un nou Centre de Visitants a les roques enfront de la ruïna, que durant dècades ha estat una destinació turística popular a Dinamarca. Després de gairebé cinc anys de treballs de construcció, els visitants ara poden seure en una cafeteria i gaudir de les vistes de Hammershus, del paisatge circumdant i del mar, o caminar pel sostre i estar enmig de la natura. El centre està pensat com un edifici discret que no atreu massa la seva atenció en relació amb el bosc protegit que l’envolta i l’atractiu turístic més conegut de l’illa.

Podeu accedir a la la traducció (de Google) de l’article original d’Arkitema Architects, al següent enllaç d’Evernote.

La localització del Castell i Centre de visitants de Hammershus a Dinamarca és:

Localització Hammershus

Localització del Castell i Centre de visitants de Hammershus a Dinamarca

 

 

«Pershing Square», «joveificació» (no gentrificació) al centre de Los Angeles.

«Pershing Square» al «downtown» (centre de Los Angeles), es a punt de ser redissenyada i algunes persones estàn preocupdes per la pérdua d’un valuós espai cívic (1).
El documental «Redemption Square» (2) de John Moody, comença a «Pershing Square», quan una dona vestida de blau inicia un cant tot recordant els fantasmes del seu passat per retrobar-se amb la pròpia identitat.

Downtown-LA-1900

El «Downtown» de Los Angeles al 1900.

Combinant imatges i filmacions antigues, el documental mostra els orígens de «Pershing Square», com va esdevenir un “working man’s park“, un parc de treballadors, un  lloc d’esbarjo per a la gent del «downtown» i com per la seva importància per a la ciutat va ser el lloc propi per a l’erecció de diverses estàtues per celebrar els pioners locals o nacionals; com el general John Joseph “Black Jack” Pershing, que dona nom a la plaça.

laguna-2

Ben Messick, Jugadors d’escacs, oli sobre tela, c. 1936, 40 x 38 polzades.               Col·lecció de Peter i Gail Ochs.

Durant la postguerra, Pershing Square va viure una sèrie de canvis derivats de la suburbialització de la residència i terciarització del «downtown» a partir del dessenvolupament econòmic, emfatitzat per la ideologia del «American way of life». L’any 1952 es va construïr un aparcament sota l’espai obert la plaça, tot eliminant el bell jardí urbà que havia dissenyat John Parkinson, amb reminiscències dels parcs reials d’Europa.

Al damunt, la llosa de formigó fou coberta amb una àmplia extensió de gespa i les rampes d’entrada i sortida impedien l’accès a la plaça des de les voreres que l’envolten. Com a conseqüència, una gran quantitat de persones sense sostre es van refugiar en la relativa seguretat del parc. L’estrella del documental, Lorraine Morland, explica les diverses nits que va passar dins del confort comparatiu de l’estany sec. A través de la necessitat econòmica, la plaça s’havia convertit en la “joia oblidada” al cor de la ciutat.

Los Angeles, Biltmore, Pershing Square, showing Philharm

Només la vorera del Olive St., front al Millennium Biltmore Hotel, està a nivell amb la plaça, els problemes de la qual van cridar l’atenció de la Convenció Nacional Demòcrata de 1960 celebrada a l’hotel, amb el nominat i futur president John F. Kennedy. Per els Jocs Olímpics d’estiu de 1984, la plaça s’havia convertit en un lloc desagradable, i la ciutat va gastar 1 milió de dòlars per a una renovació temporal.

2951000424_18fde8d4c2_o

El 1994 s’inaugurà la renovació integral del parc dissenyada per l’arquitecte mexicà Ricardo Legorreta i l’arquitecte paisagista nord-americà Laurie Olin(3). El parc redissenyat comptava amb un campanar i fonts de color violeta. L’art públic incloïa una passarel·la que representava la falla dels terratrèmols, dissenyada i executada per l’artista Barbara McCarren; un espai de concerts i petites places amb seients. El paviment cobreix gairebé tot el lloc, amb arbustos i arbres en planters aixecats. Els esdeveniments estacionals: com ara una pista de gel a l’hivern o actuacions en directe a l’estiu es produeixen en l’espai de concerts. Malgrat el canvi radical que suposava el disseny de Legorreta, els usuaris del Parc encara lluitaven contra les rampes del garatge subterrani que limiten l’accés únicament a les cantonades.

32510142074_2e0bc274ac_k

Uns anys més tard, un article de l’influent «Los Angeles Times» de 2002 va celebrar la diversitat de visitants al parc, procedents tant de les torres d’oficines del Districte Financer com de les zones comercials llatines pròximes fins a «Chinatown» i «Little Tokyo». A mesura que nous residents s’han traslladat al centre de Los Angeles, Pershing Square s’ha reactivat. Avui en dia els treballadors de les oficines de les edificacions properes gaudeixen del parc a l’hora de dinar; els concerts d’estiu i les nits de cinema a l’aire lliure activen l’espai, juntament amb una pista de patinatge sobre gel a l’hivern; S’han afegit dos nous parcs infantils per atendre les famílies que es traslladen al centre. Es com si la reversió de la terciarització de la postguerra ens retornés al “working man’s park” del primer terç del Segle XX.

13255066313_cd0aaae3da_o

El «Downtown» de Los Angeles a l’actualitat

Arrivats aquí, podriem dir que el «downtown» ha tingut un procès de “joveificació” («youthification») que Markus Moos de la Universitat de Waterloo (Canadà), defineix com una “afluència de joves adults a les ciutats i barris de major densitat“. I d’alguna manera aquests barris són “per sempre joves“, en noves cohorts de joves segueixen avançant a mesura que es reprodueix el cicle de formació i creixement de les llars. Moos diu :

«El procés de «youthification» difereix de la gentrificació -un augment de l’estatus social d’un barri-, ja que el primer no és tan explícitament un procés basat en la classe, encara que els dos no són excloents mútuament» (4)

Les reflexions de Moos ens porten més enllà de l’objectiu d’aquest article dedicat al redisseny de Pershing Square…. tornem al documental «Redemption Square», a la nostalgia per l’espai que perdran persones com Lorraine Morland i altres habituals de la plaça i que és com una llar per a ells. Mirem també els documentals on s’expresen els nous residents del «downtown», una diversitat de persones, de cultures i races; i acabem aquest article formulant els millors desitjos pel disseny proposat per l’Agence Ter i Team, guanyadors de proposta per redissenyar el parc, amb una crida a la “planitud radical“, és a dir :
… portar el parc a terra, una “planitud radical” restablirà vistes al parc i permetrà que el medi ambient es vessi a la vora de la plaça i als carrers dels voltants. Algunes de les característiques principals del nou parc són una piscina reflectora al costat oest, que reflecteix l’impressionant Biltmore Hotel i un “dosel intel·ligent” dissenyat per l’artista Leo Villareal, que proporciona ombres durant el dia i la llum de la nit. En abordar qüestions de sostenibilitat i eficiència, el parc utilitzarà sistemes de cicle d’aigua i sistemes d’energia alternativa. El parc pretén establir un equilibri entre les condicions obertes i ombrejades, la necessitat d’un espai flexible i programable, i crear un ambient acollidor i ecològicament divers.

Map-centre-Los-Angeles

Notes :

  1. Veure «Pershing Square» al centre de LA està preparant un redissenyo i algunes persones es preocupen pper la pèrdua d’un valuós espai cívic»
  2. Guanyador del premi a la millor pel·lícula sobre el tema del disseny urbà del 2017 al «New Urbanism Film Festival»,
  3. Veure «AD Classics: Pershing Square / Ricardo Legorreta + Laurie Olin»
  4. Veure «El teu veïnat està canviant? Podria ser la joventut, no la gentrificació» a Cytylab.
Enllaç

Els mateixos que van dissenyar les presons també dissenyaren les escoles…

Traducció lliure de l’article publicat el 12  de novembre de 2018 per la revista Arch Daily sote el titol :

The Same People who Designed Prisons Also Designed Schools

Nordstjerneskolen_20130125TW__TW_154

New City School, Frederikshavn / Arkitema Architects. Imatge Cortesia d’Arquitectes Arquitectes.

Segons l’arquitecte i acadèmic Frank Locker , en l’educació arquitectònica, seguim repetint la mateixa fórmula del segle XX: professors que transmeten el coneixement rigid i bàsic que es dóna als estudiants, sense importar la seva motivació, els seus interessos o habilitats, amb poca o cap orientació. D’aquesta manera, diu Locker, estem replicant, literalment, presons, sense espai per a una educació integral, flexible i versàtil.

Què penses quan estàs en un espai amb portes tancades i un passadís on no pots entrar sense permís o una campana que et diu quan pots entrar i sortir?” pregunta Locker.

6056624971_479816f691_o

“Marxa dels 100 mil paraigües”, protesten en el context de les marxes estudiantils del 2011 a Xile. Imatge © Rafael Edwards [Flickr CC].

El fet que els models educatius mundials siguin qüestionats i posats en diverses formes de transformació (o crisi) no és res de nou. Ho hem vist des de la Revolució Francesa i la caiguda del monopoli eclesiàstic sobre l’educació durant l’Antic Règim.

Les transformacions en l’educació passen lentament i amb el temps. Curiosament, solen estar encesos per aquells que van créixer en sistemes educatius desapareguts i els seus resultats seran vistos per generacions que ara ni tan sols existèixen. No importa el sistema, ja sigui positiu o negatiu, l’arquitectura tendeix a reflexionar més que no a rebel·lar-se. L’arquitectura és, després de tot, que les visions de l’estat i altres entitats privades es van fer reals més enllà dels marges permesos de la creativitat espacial.

CF163614A9S.Chalmeau_non_libre_de_droits

Escola Lucie Aubrac / Arquitectes Laurens & Loustau. Imatge © Stéphane Chalmeau.

Així, en l’era de la informació (una descripció més precisa que l’era del coneixement ), els ciutadans exigeixen canvis en els seus models educatius per adaptar-se millor a les seves societats i diferents idiosincràsies. En el nostre cas, el GSAPP de Columbia , dirigit per Mark Wigley , estava inspirat en una educació que abordava les futures qüestions de l’arquitectura. Mentre l’estudi de l’arquitectura a Amèrica Llatina continua sent un camí cap a la mobilitat social, moltes parts en desenvolupament d’Àfrica i Àsia, els nous arquitectes es veuen obligats a fer front a la manca de necessitats bàsiques, com ara la infraestructura i els serveis.

Escola com a presó i per al mestre

2706_Kirkmichael_PS_7

Escola Primària de Kirkmichael / Holmes Miller. Imatge © Andrew Lee.

Locker estava a Colòmbia avaluant el Departament d’Educació de Bogotà i assessorant arquitectes i empreses constructores sobre un nou model d’estudi capaç d’abordar els canvis socials i culturals actuals de la societat. Amb una convicció decidida i una àmplia experiència en l’ensenyament de l’arquitectura, Locker diu que ens limitem per continuar utilitzant el model de “presó” i replegant l’antiga fórmula de professors del segle XX que transmet coneixements rigorosos i inspiradors a estudiants sens preocupació pels seus diferents interessos o habilitats.

L’arquitecte nord-americà va dir en una recent entrevista amb el diari colombià El Temps que el seu interès per l’arquitectura educativa va començar quan va rebre tasques molt allunyades del tradicional edifici escolar: el que ell anomena “model de presó “. Quan se li va preguntar per què es van dissenyar les escoles d’avui com a presons, Locker respon:

Als Estats Units, moltes de les mateixes persones que van dissenyar les presons també van dissenyar escoles. Què ve a la ment quan veus una llarga sala de portes tancades, que no pots entrar sense permís, i una campana que ens indica quan entra, quan sortiu, quan comença la classe, quan acabeu? Què ens sembla?

VERSTAS_SAUNALAHTI_1685

Escola Saunalahti / VERSTAS Arquitectes. Imatge © Tuomas Uusheimo.

El disseny espacial i el temps que passen els infants en aquest tipus d’entorn es reflecteixen a les aules. En una altra entrevista amb el noticiero colombià, Setmana , Locker afirma que “en algunes cultures, s’espera que els estudiants temin el professor i els dissenys escolars reflecteixin aquesta filosofia educativa”. Mirant cap enrere en els nostres dies escolars, el disseny dels escriptoris, l’autoritat irrefutable i el coneixement del professor, és fàcil veure el punt de Locker.

Second_Floor_Plan

Escola Saunalahti / VERSTAS Arquitectes: segon nivell. Imatge Cortesia de VERSTAS Arquitectes.

No obstant això, aquest és el segle XXI, l’era informativa i els professors ja no són els guardians de la porta de coneixement. Amb les noves generacions que creixen amb un accés gairebé il·limitat a Internet, els professors han de fer el paper d’una guia en lloc d’un guardià, ajudant els estudiants al llarg del seu viatge educatiu en lloc d’arrossegar-los fent puntapiés i cridant. Per descomptat, aquesta canvi en el paradigma educatiu també té repercussions físiques:

Aquestes aules, rectangulars i tancades, s’adapten al vell paradigma educatiu i serveixen poc per estimular i fomentar el coneixement. A més, estan centrats en el docent i no estan centrats en l’estudiant i no ofereixen als estudiants les habilitats necessàries per navegar i florir en el món d’avui.

Locker afirma que les escoles han de fomentar un sentiment de comunitat, sobre “els estudiants disposen de l’espai i les eines necessàries per reunir-se en grups de totes les mides i participar en l’aprenentatge actiu”, i on “els estudiants ja no són anònims i eviten problemes de convivència. estan en el director i els professors realment coneixen els seus alumnes “. Les aules són circulars i disposen de tot el necessari per fomentar l’aprenentatge actiu, des de mobiliari que promou la col·laboració entre els alumnes, fins als dispositius electrònics de fàcil accés, als laboratoris de projectes.

Escola: flexible, educativa, pública i urbana

P1013401

Escola Primària i Centre Comunitari Legson Kayira / Arquitectura per a un canvi. Imatge Cortesia d’Arquitectura per a un canvi.

El periodista i historiador Anatxu Zabalbeascoa, juntament amb el polític de Catalunya, Judit Carrera, apunten a Finlàndia i els seus 40 anys de judici i error com a exemple de l’impacte de l’arquitectura en la reforma educativa.

Zabalbeascoa afirma que “els millors espais d’aprenentatge són aquells que s’han dissenyat pensant en tots, que estableixen una relació entre l’espai i el món exterior, i que és flexible i es pot reinventar”. Carrera assenyala que els finlandesos “tracten escoles simultàniament com espais urbans, educatius i polítics, per això, les escoles han d’inspirar un sentiment de casa. Per als arquitectes finlandesos, construir un centre d’aprenentatge és una qüestió d’orgull i prestigi “, fins i tot més quan significa educar futurs arquitectes.

No obstant això, l’èxit de Finlàndia no és una solució única. No es tracta d’una franquícia per replicar-se ni rebre cap prescripció per tot el món, no importa la temptació que pugui semblar. Igual que una lliçó a l’arquitectura … tot es tracta del context. Sí, context social, econòmic, espacial, geogràfic i perceptual. Per exemple, no es pot comprendre el èxit del model finlandès sense mirar la feroç pressió cultural que van enfrontar els finlandesos després d’obtenir la independència de Rússia el 1917, sense oblidar els anys de dificultats econòmiques durant els anys 50, mentre que els els seus veïns europeus es van a reconstruir a través de la industrialització, el consumisme i la progressiva urbanització de la societat.

Stueplan_200_Ground_floor

New City School, Frederikshavn / Arkitema Architects: primer nivell. Imatge Cortesia d’Arquitectes Arquitectes.

L’any 1970, teníem poc educació: eren una pobra nació agrícola que necessitava educació per desenvolupar la prosperitat i la seguretat del nostre país”, recorda Pasi Sahlberg, especialista finlandès en política educativa, en una recent entrevista amb un periodista xilè sobre el context històric de reformes que van canviar a Finlàndia fa uns 40 anys.

Tant com la premsa vol presentar les idees de Locker i el mètode finlandès com “l’educació del futur“, en realitat, la necessitat de reformar el paradigma educatiu actual és un tema contemporani. Per entrar a Mark Wigley , potser estem donant les respostes correctes a les preguntes mal fet. Per tant, abans de pensar sobre com dissenyar els espais futurs de l’arquitectura educativa, és important preguntar-nos: “què i com volem ensenyar exactament?

Nordstjerneskolen_20130125TW__TW_166

New City School, Frederikshavn / Arkitema Architects. Imatge Cortesia d’Arquitectes Arquitectes.